El poeta és un fingidor.
Fingeix tan completament
que fins i tot fingeix que és dolor
el dolor que de veritat sent.

Fernando Pessoa

 

 

On són les claus? És un film documental que intenta aproximar-se a la malaltia mental a través de la narrativa poètica. Les imatges van ser gravades durant un taller de vídeo-cinema, "La nau" realitzat l'any 2011 amb usuaris de la Fundació Centre Mèdic Psicopedagògic d'Osona i finançat per la Fundació "La Caixa" en la modalitat d'Activitats Culturals d'Impacte Social 2008.

El principal propòsit del taller era, per una banda, que el grup pogués tenir coneixement de les noves eines videogràfiques digitals, i per l'altre, crear un espai d'interrelació en una atmosfera, de més o menys llibertat, fora dels espais habituals del Centre Mèdic per tal d'allunyar-los de la dinàmica de metge-pacient. En cap moment, però, volíem entrar en cap competència amb els professionals ni ubicar el projecte dins l'àmbit de l'art teràpia, ni tampoc inventar cap nova terminologia pedagògica o terapèutica. Més aviat volíem trobar un espai de contacte entre la poètica, o sigui, els mecanismes narratius que actuen en la creació artista i els mecanismes narratius que actuen en les malalties mentals. Per això necessitàvem crear un espai de pacificació, lliure, per on moure'ns sense rumb, un espai més empàtic amb les lògiques oníriques que no pas amb les lògiques metodològiques.
Tots aquests moviments haurien de fer-se des del respecte, la proximitat a l'altre, sense judicis, ni tòpics, sense entrar en els aspectes familiars o íntims dels participants. Per això vàrem defugir parlar de les seves crisis, de les relacions familiars o emocionals, dels medicaments, els metges, la seva malaltia, etc. per centrar-nos en el lloc mateix, en el joc visual, la contemplació, la recerca de personatges, tot plegat per no fer res d'extraordinari ni crear expectatives ni traçar cap rumb, talment es tractés d'un passeig, un viatge en una nau perduda en l'espai i el temps.
Ara des de la distància, penso que potser hauríem d'haver continuat amb el projecte per poder materialitzar uns resultats creatius i videogràfics més definits i entenedors, i pot ser més punyents. Però crec que vàrem deixar una llavor dins els participants, perquè, encara ara, després de tants anys, quan ens trobem amb ells en algunes ocasions fortuïtes, no deixen de fer-nos-en memòria, comentant els dies passats a la nau mig abandonada del taller. La complicitat mútua entre ells i nosaltres va esdevenir un punt d'ancoratge, una connexió entre dos mons, el seu i el nostre. Un punt on el món nostre deixava de ser el nostre i el seu deixava de ser el seu. Un punt de frontera, entre allò que en diem seny i allò que en diem bogeria. No és pas estrany, encara avui, tenir clar que és una cosa i quina és l'altre.

 

Toni Casassas