La Mari, el camí de les pedres i jo

​

Habitar l’espai, omplir el buit d’emocions. Si Boeci ja ens advertia que els sentits no

poden percebre res més enllà de la matèria, Toni Casassas ha construït la imatge

com un pont que uneix els sentiments amb els sentits. Un cos, el de Manolo

Gómez, que respira, que recita, que observa; la veu de la Mari, els sons concrets del

camí de les pedres; la llum i la foscor, la quietud i la reflexió, el dolor i la pèrdua,

l’enyorança i l’aflicció. La intensitat de les imatges es correspon amb la profunditat de

les emocions. La dansa japonesa, coneguda com a Butoh, es converteix en el punt de

referència: el gest contingut, reduït a la seva essència, del qual es pot destil·lar l’emoció

més pura.

​

Ens trobem amb cinc escenes entrellaçades per la presència de Manolo Gómez,

captada per la quietud de la càmara, i l’absència de la Mari, la seva mare. En les cinc

escenes els ritmes temporals van variant. Hi podem percebre el pas del temps, sense

oblidar que, tal com ens va advertir Y. Kawabata, si bé el temps transcorre d’igual

forma per a tots els éssers humans, cadascú de nosaltres el percep de manera diferent.

Per una banda Manolo, el jo de l’exposició, i per un altra l’espectador.

​

En la primera escena veiem Manolo observant l’escultura que va realitzar de la

gran pedra, l’estilitzada representació d’un objecte del paisatge del camí de les pedres,

consistent, pesat i segur que, malgrat tot, va acabar arrossegada des del seu lloc original

fins a un camp proper. Ens trobem cara a cara amb l’acció creativa; l’artista i la seva

obra, amb un interrogant que sobrevola damunt del sentit de l’art en relació amb la

vida, amb allò real. En quina mesura l’art esdevé un acostament a fenòmens com la

mort i la malaltia més enllà dels camins de la racionalitat i la religiositat?

​

L’última escena ens mostra el cos de l’artista estirat, immòbil, mentre la

respiració evidencia tota l’agitació interior, generada per un jo enfrontat a si mateix, en

un radical exercici d’introspecció. John Cage va afirmar que el silenci absolut no és

possible, en tant que el so de la respiració i la circulació sanguínia sempre està amb

nosaltres. Tanmateix, Manolo s’endinsa en el seu silenci, a la recerca d’un absolut irreal

i intangible. I nosaltres som testimonis del seu viatge.

​

Tres escenes més breus se situen al mig d’aquest recorregut. Així, podem veure

Manolo recitant uns versos de F. García Lorca, amb la profunditat de “sólo queda el

desierto”; dient algunes paraules pròpies de la seva mare com “volverás?”, “me llevas

contigo?”, “quien soy yo?”; i assegut mentre sentim la veu de la seva mare. Com en el

butoh, la dansa cap a les ombres, la càmara de Toni Casassas ens guia en una reflexió

partint del cos de Manolo Gómez, per endinsar-nos des de la llum de l’existència

exterior, ulls closos, envers la foscor del món interior i les seves emocions.

 

Miquel Bardagil