
VÍDEO 1
VÍDEO 2
VÍDEO 3
Video instalation
Format: video 4k
Composition: 3 video screen
Duration video 1. Mather, who I'm? : 2:07 minute
Duration video 2. The end : 6:33 minute
Duration video 3. The stone : 7:15 minute
PRESENTATION
MOTHER WHO AM I?, is an unanswered question. A question asked by the artist to his mother who suffers from Alzheimer's, which returns unanswered and hurts in the very center of himself. Mother,who am I ?, is a question that the artist now asks himself.
The three videos of the video-installation are the result of this question never fully answered by anyone.
Artist Manolo Gómez asked me to make a video installation that would be my look at his mother's illness. I did not want to enter into this intimate relationship, and I proposed to him that he be the object and protagonist of my work within his exhibition. I asked him to let me look at him for a while, to let me explore his pain and exhaustion, let me dress him, close him into black space, and let us focus on what is most intimate and most painful, fearless, as if we were entering a strange dream, a dream of which it is time to wake up.
Text inicial del vídeo. Víctor Sunyol

FRAGMENTS
La Mari, el camí de les pedres i jo
Habitar l’espai, omplir el buit d’emocions. Si Boeci ja ens advertia que els sentits no
poden percebre res més enllà de la matèria, Toni Casassas ha construït la imatge
com un pont que uneix els sentiments amb els sentits. Un cos, el de Manolo
Gómez, que respira, que recita, que observa; la veu de la Mari, els sons concrets del
camí de les pedres; la llum i la foscor, la quietud i la reflexió, el dolor i la pèrdua,
l’enyorança i l’aflicció. La intensitat de les imatges es correspon amb la profunditat de
les emocions. La dansa japonesa, coneguda com a Butoh, es converteix en el punt de
referència: el gest contingut, reduït a la seva essència, del qual es pot destil·lar l’emoció
més pura.
Ens trobem amb cinc escenes entrellaçades per la presència de Manolo Gómez,
captada per la quietud de la càmara, i l’absència de la Mari, la seva mare. En les cinc
escenes els ritmes temporals van variant. Hi podem percebre el pas del temps, sense
oblidar que, tal com ens va advertir Y. Kawabata, si bé el temps transcorre d’igual
forma per a tots els éssers humans, cadascú de nosaltres el percep de manera diferent.
Per una banda Manolo, el jo de l’exposició, i per un altra l’espectador.
En la primera escena veiem Manolo observant l’escultura que va realitzar de la
gran pedra, l’estilitzada representació d’un objecte del paisatge del camí de les pedres,
consistent, pesat i segur que, malgrat tot, va acabar arrossegada des del seu lloc original
fins a un camp proper. Ens trobem cara a cara amb l’acció creativa; l’artista i la seva
obra, amb un interrogant que sobrevola damunt del sentit de l’art en relació amb la
vida, amb allò real. En quina mesura l’art esdevé un acostament a fenòmens com la
mort i la malaltia més enllà dels camins de la racionalitat i la religiositat?
L’última escena ens mostra el cos de l’artista estirat, immòbil, mentre la
respiració evidencia tota l’agitació interior, generada per un jo enfrontat a si mateix, en
un radical exercici d’introspecció. John Cage va afirmar que el silenci absolut no és
possible, en tant que el so de la respiració i la circulació sanguínia sempre està amb
nosaltres. Tanmateix, Manolo s’endinsa en el seu silenci, a la recerca d’un absolut irreal
i intangible. I nosaltres som testimonis del seu viatge.
Tres escenes més breus se situen al mig d’aquest recorregut. Així, podem veure
Manolo recitant uns versos de F. García Lorca, amb la profunditat de “sólo queda el
desierto”; dient algunes paraules pròpies de la seva mare com “volverás?”, “me llevas
contigo?”, “quien soy yo?”; i assegut mentre sentim la veu de la seva mare. Com en el
butoh, la dansa cap a les ombres, la càmara de Toni Casassas ens guia en una reflexió
partint del cos de Manolo Gómez, per endinsar-nos des de la llum de l’existència
exterior, ulls closos, envers la foscor del món interior i les seves emocions.
Miquel Bardagil