top of page
Mèmoria històrica / historical memory

Castell de l'Areny

Memòries d'una comunitat rural

Editorial : Cal Siller  (Prats de LLuçanès)

1661375680335.jpg
1661375750131.jpg
1661375710859.jpg
1661375750119.jpg

Introducció

 

Ja fa un parell d’anys que em van encarregar realitzar  una sèrie d’entrevistes a  famílies que viuen o havien viscut a Castell de l’Areny per tal de  recollir les seves memòries. Al mateix temps, vaig fer una  recerca de fotografies antigues, documents, material històric divers del municipi. Tot això es posaria a disposició de l’Ajuntament  per més endavant poder fer-ne una exposició. Aquest llibre, que en principi no estava pas previst i que ha vist la llum gràcies a la insistència de l’alcalde, recull doncs part d’aquest material. S’ha de dir que primer m’hi vaig resistir una mica, però després em vaig adonar que era una bona manera de tenir tot aquesta informació  endreçada i guardada en un suport físic i a l’abast de tothom. A mesura que m'endinsava en el món de Castell m'anava engrescant. Com que disposava de força material i les entrevistes ja estaven fetes em vaig posar a treballar-hi. El que vaig tenir clar des del principi és que mantindria el format de les entrevistes realitzades i publicaria les fotos històriques familiars que em semblaven mes atractives. Cal dir que ha esta una tasca llarga i feixuga però crec que ha valgut la pena.

 

No espereu trobar en aquest llibre, doncs, una obra literària o un rigorós llibre acadèmic, sinó un document o un mapa que dibuixa a pinzellades i des de diferents punts de vista un paisatge humà que s’ha anat configurant al llarg dels segles.

 Hi trobareu tant continguts històrics ben documentats, com records personals, memòries familiars, arbres genealògics, fotografies antigues, llegendes, etc. tot allò que configura una societat humana dins el  territori que li és propi i que constitueix  la seva realitat i la seva idiosincràsia.

 

El llibre s’ha anat construint amb la participació activa de tots els que hi han col·laborat. Hem reescrit les entrevistes i els textos moltes vegades, hem afegit noves dades i hem tret aspectes que ens semblaven delicats per ser massa personals. Sempre hi ha coses en tots els pobles i famílies que tothom sap però que no es poden explicar. S’ha de dir però, que  tanmateix tot i que no es pot dir  i no es digui,  sempre d’alguna manera  queda reflexat  en la vida d'algunes persones o en la comunitat d’una manera de vegades massa cruel, com una llosa que mai s’arriben a treure. Els rostres són paisatges i de vegades diuen més del que amaguen.

 

Llegirem aquí els anhels i desitjos d’una comunitat i també les seves dissorts i alegries, les seves festes, les seves preocupacions, o com es guanyaven la vida. I ens adonarem que tot i ser un petit municipi aïllat del Prepirineu, mai ha estat aliè del que ha passat a la resta del nostre país, ans al contrari, més aviat la seva història és la nostra història. N’és una petita mostra, una cèl·lula d’un cos que és llengua, cultura i camí compartit. Hi trobarem per tant, tot d'elements històrics i socials que en són representatius. Des dels seus orígens més primitius fins als més contemporanis, des de les pedres del llampec fins a la revolució industrial, passant pels temps de l’Abat Oliva, pel carlisme, els sometents, els moviments migratoris a Cubà o Mèxic, els minaires, els qui van fer fortuna a Barcelona, els pobres de solemnitat, els capellans, els nadons abandonats, els presoners de guerra, i un llarg etc. de successos i històries personals que des de la perspectiva d’una petita comunitat rural són cabdals per poder entendre la història de Catalunya.

 

Està clar que un llibre de memòries, ens porta a reflexionar sobre què són els records, com s’elaboren i com s’expliquen. No tothom recorda el mateix i de la mateixa manera. Els fets i les circumstàncies en les quals van succeir, els aspectes personals de la vida quotidiana, els llinatges ancestrals, etc. que s’expliquen no els posarem pas en dubte. Alguns es poden corroborar amb documents trobats als arxius, altres no, però tot i així tenen per part meva tota la versemblança i legitimitat.

 

Això és la memòria. Allò que s’ha estimat o patit sempre queda a prop i, tot i que sabem que els records es formen seguint els seus propis mecanismes interns, tots tenen una base real, una base viscuda i experimentada.

 

Ja veureu que hi ha relats familiars amb informació més abundant i d’altres més testimonials, uns de més intensos i d’altres de més eixuts. No tothom ha tingut el temps, la paciència o les ganes de furgar en els seus ancestres. Això no vol pas dir que uns siguin més importants que els altres. Evidentment hi ha hagut famílies que han estat més influent en la vida de la comunitat i que posseeixen una història molt més documentada que d’altres més humils i anònimes. Això no vol pas dir que unes vides hagin estat més viscudes que unes altres. Llegia l’altre dia d’Albert Camus en el llibre El primer home una reflexió que m’agrada de compartir perquè em sembla que s’escau amb això acabo de comentar:

 

 

 “La memòria dels pobres està menys alimentada que la dels rics; té, a l’espai, menys punts de referència, donat que en comptades ocasions deixen el lloc on viuen, i també menys punts de referència en el temps d’una vida uniforme i gris. Tenen, està clar, la memòria del cor, que és la més segura, diuen, però el cor es gasta amb la pena i el treball. El temps perdut només el recuperen els rics. Pels pobres, el temps només marca les difuses marques del camí de la mort.”

 

 

Hi ha històries que m’han colpit  més que d'altres, però en totes si reflecteix l’impuls vital de sobreposar-se a tot i seguir endavant. L’impuls de ser en el món de la manera que sigui. Hem de tenir en compte que fins fa molt poc la gent no ha aspirat a tenir una vida com la nostre, amb més llibertats  i, segurament, més  reeixida i digne. Fins fa pocs anys  treballar i poder menjar  era quelcom ja molt preuat. I no parlem de les dones  i la canalla que han estat sempre històricament els col·lectius més desvalguts i maltractats de la nostre societat, que moltes vegades vivien en condicions que ben bé podríem considerar d’esclavitud.

 

En aquest llibre podrem llegir petites històries o situacions on si hi aprofundíssim hi trobaríem tot un munt de sotmetiments, injustícies,  pràctiques i abusos de tota mena. Perquè com ja sabem, era una vida difícil on l’alcoholisme, el joc, les guerres, l’autoritarisme, la religió, la mortalitat infantil, els fills il·legítims, els abusos familiars, els abandonaments, etc. minaven els cors i les ànimes de molta gent. Tanmateix, era gent forta de muntanya, avesada al patiment i a les fatigues. Però no tot eren desgràcies, també hem de pensar que era amiga de la gresca i les passions i, també sovint trobem gent  plena de bondat. Així era i així continua essent  en certa manera la nostra societat, potser d’una manera més dissimulada, però  tant a dins dels petits nuclis familiars com en les grans institucions i poders econòmics moltes coses continuen igual.

 

D’altra banda,  la solidaritat, el suport mutu, entre les cases i les famílies  ha estat un pensament recurrent en gairebé tots els entrevistats. Com deia Goethe, tot ha estat difícil fins que ha esdevingut fàcil. Massa sovint oblidem que la nostra societat gaudeix d’un cert benestar gràcies als esforços i dificultats d’uns avantpassats als quals tot els va ser molt més difícil. Però la llibertat i el benestar social i personal no són coses que s’esdevinguin i ja està, s’hi ha  de lluitar cada dia per aconseguir-les. La nostra civilització i la humanitat en general viu ara mateix en una cruïlla on tot es pot perdre de nou. Canvi climàtic, pandèmies, tensions territorials, guerres, canvis tecnològics que crearan nous paradigmes de vida, que de moment apunten cap una nova pèrdua de drets i llibertats, etc. són ara mateix, malauradament, com una tempesta grisa i fosca que va ocupant el cel de les nostres vides. Potser haurem d’aprendre d’ells, dels nostres avantpassats,  per tal de poder afrontar totes aquestes noves vicissituds i dificultats.

 

Finalment, haig de dir que ha estat per mi una sort poder escoltar i conversar amb  tota aquesta gent que estima la seva  història i la del seu poble. Ells tenen records i vivències d’un món que ja ha desaparegut, d’un món que va durar segles i segles i del qual ells en varen ser els últims testimonis. Sense la seva contribució, les velles fotografies haurien passat a la desmemòria. Les  fotografies són vides i mereixen una explicació perquè, com bé diu  Pep Bernades en una entrevista a la revista Erol, el món són persones, si ens oblidem de les persones ens oblidem del món.

 

Jo vaig tenir també la sort de poder passar durant molts anys tots els estius en aquestes terres, primer al Pla del Monjo i després als Torrents. Vaig poder córrer per aquests camins i entrar en aquelles cases fosques i fumades quan encara hi quedaven els últims supervivents. Vaig veure la fi d’aquest món, vaig veure com el tsunami imparable de la modernitat  arribava fins aquelles terres altives i feréstegues i s’ho emportava tot. Contra l’esperit del temps no s’hi pot pas lluitar, tard o d’hora s’acaba imposant arreu. Però aquella finestra al món dels ancestres, aquella illa, aquell enclavament a punt de desaparèixer va ser un espai fecund i meravellós per un nen que tot just començava a discernir entre el que és real i el que imagina. En va absorbir com una esponja tot allò que va sentir i que veure. Per això aquest llibre és un homenatge sentit i especialment emotiu per a mi. Com també ho és segur per totes les persones que hi ha participat i se l’estimen.

 

Chesterton, escriptor i periodista angles mort l’any 1936 deia que el patrimoni és el vot dels que ens varen precedir, la veu dels morts. Per això és tan important aquesta mena de llibres perquè esdevenen escolta i remembrança del nostre passat.

Perquè hi ha qui sempre ha estat atent per destruir-lo, manipular-lo o falsejar-lo. Puix que alguns voldrien que oblidéssim, que no recordéssim qui som i d’on venim per tal de no saber cap on hem d’anar.

 

 

Toni Casassas i Bover

Els Torrents, estiu 2021

Dansa la Flama 

Textos de Lluís Solà

Fotografeis de Toni Casassas

Editorial : Els papaers Díscols

Captura de pantalla 2024-01-23 a les 20.25.46.png
Captura de pantalla 2024-01-23 a les 20.24.04.png
Cants del Lloc

Textos de Lluís Solà

Portada de Toni Casassas

Editorial : SENHAL

Captura de pantalla 2024-01-23 a les 20.24.25.png
Full de la sala
Acvic Centre art contemporani

07 11 2020

A propòsit de Natures Mortes de Sama Genís

No arrepleguis la tassa que ha caigut,

deixa els trossos a terra, no els agafis,

no provis ara de refer el que ha estat.

Contempla com espurna cada tros

enllà de cada tros, en la ceguesa,

inesperat i blanc, llunyà, tallant,

escampat i enfonsat als pous de l’hora,

solitari, immòbil, cada bocí

aclofat en l’espai que l’arrecera,

obert i clos, present entre l’absent.

No arrepleguis la tassa que ha caigut.

De cop ha esdevingut un arxipèlag

on llampeguen l’instant i la maror,

on el no-res inunda cada illa

i on cada illa enyora el foc total.

LLuis Solà

 

 

    No tornar les coses al seu lloc. A quin lloc?, quines coses? L'artista, no vol pas tornar les coses al seu lloc temporal, ocasional,  ans al contrari, les vol tornar al lloc mateix del poema, al lloc del poeta, al lloc de l'artista, a un lloc únic i precís pel seu propi desig. Un lloc on s’hi perceb l’inici de les coses,  l’abans de l’abans.  Un lloc nou, un lloc rellevant que és  signe i senyal, que la salven del morir, i pot ser, de la por del viure sense viure.

 

    L'acte que mou a la Sama, és un acte immemorial, insistent, constant i fidel; un ritual pel qual hi empra un desig profund de perseverança, un escalf ingent per mantenir viu el vincle entre el seu quotidià i el seu sagrat, entre la matèria que l'envolta i el seu jo vivent, oient, expert,  el seu jo sensible. El moviment de la Sama és un moviment d'amor, amor profund envers les coses, les coses petites, insignificants, les seves coses. I em pregunto, no és la creació artística també un acte d'amor profund i incondicional envers allò que estimes?

 

    I si l'acció de l'artista, ella,  és una acció ritual,  per la pròpia  naturalesa  del ritual l’efecte del temps canvia; llavors, l'abans, l'ara i el demà no es fonen en un instant? en aquest instant i no  pas en cap altre? En un instant precís, concret, sòlid , visible i bell?

La sorpresa és colpidora tant per l'autora, com per nosaltres, com per les coses mateixes. I em pregunto: necessitem arrecerar-nos en aquest indret? En aquest refugi inútil? Necessitem els rituals? Doncs crec, sincerament que encara sí, perquè senzillament no només som raó i vida útil sinó que som éssers emocionables,  emocionants, mutables, canviants, caòtics i inconstants. Uns éssers sensibles i no podem deixar de ser-ho, i els rituals expressen, com cap altra manera, aquesta trobada emocional i expressiva amb el món,  donant sentit a la bellesa i mostrant el seu poder simbòlic i transformador.

 

    Però qui som, o que són les coses? Som, com explicita l'artista, els éssers i les coses dels éssers. Som un mar de sang, un regalim de morter sec aferrat al cos, una troballa furtuïta, un mar d'enderrocs, una desfeta, una vida plena i debastada alhora, un mur ferm i una ruïna. Som cossos d'altres cossos, memòries d'altres memòries però sobretot som una espera constant vers la desfeta inevitable. Però també  som un bri de romaní, una falguera seca, una fulla, un esmolat fragment de terra cuita, i tal vegada un punt brillant a la intempèrie, una llum que tremola damunt ferides profundes.

Emergim per ser despulla viva, despulla clara i silenciosa, per ser tomba,  esquelet i ofrena. I disgregats, absents, callats, esdevenim un illa immòbil a l’arreu, una "illa que enyora el foc total".

 

Toni Casassas Bover, Castell de l’Areny, juliol 2020

Cartografies de l'ànima

Manolo Gomez

Col·legi d'aparelladors de vic

Full de sala

28. 04. 2018

Entre nosaltres i el món un eclipsi.

 

 -El paisatge romàntic  és la mirada desbordada  davant del  món.  Un estat de melangia provocat per  la incertesa de poder copsar-ne una esperança o un significat.

 

En el mateix moment que el paisatge es fa fonedís neix una morfologia de l'ànima; un espai àrid i monocromàtic. L'arruga n'és un accident estimat, una orografia que efecte el clima del jo. El plec canvia el sentit de les coses; El dia i la nit, el dins i el fora, la cara i el dors. Aquest espai íntim és també un espai cosmològic, una gran esfera suspesa al buit.

 

En Manolo Gómez estima la matèria; l'estima i en té cura. Desplega el paper com si experimentés un moment definitiu. Cada gest es posa al servei d'un moviment pictòric únic. Un paisatge íntim es desplega davant seu. Un paisatge fonedís de traces i rastres de plecs i arrugues. El paper respira; s'obre i es contrau. Un horitzó apareix sense cap ostentació. L'a prop es fa llunyà; una pedra; un marge; una illa; un arxipèlag; un mar de fons; un eclipsi; un planeta.

 

-Ahir, avui i demà. Per sempre? O fins quan?

 

En Manolo Gómez encercla i ressegueix traces del paper com si escrivís uns mots a qui s'estima. Sí, el paisatge és un amor perdut, un món llunyà, un moment que ens abandona.

 

Davant d'aquest paper petit es fa un gran silenci, una fonda inquietud. S'hi desplega un món sencer. S'hi percep tota la força dels continents, de les muntanyes, dels rius, dels arbres, de l'aire. En Manolo se'l mira, nosaltres ens el mirem, ells se'l miren però tothom calla; potser l'imprudent parla.

 

-Ningú  no en té cap certesa, ningú no en sap  res.

Toni Casassas

Jardins de la memòria

Toni Casassas

Galeria Pericas 

Textos de fulletó de Toni Casassas i Víctor Sunyol

Setembre 1994

1708076299207.jpg
bottom of page